Davant la perspectiva que el Govern Espanyol hagi de gestionar importants increments pressupostaris procedents dels Fons Socials Europeus com a resultat de la crisi originada per la pandèmia Covid-19, la Plataforma per una Fiscalitat Justa Amiental i Solidària eleva les següents reflexions:

1.- En la lògica de que es redueixen els ingressos (impostos i cotitzacions) i augmenta la despesa, el que es planteja com a lògic és un augment del deute públic, que pot comportar condicionalitat a mig termini (Europa) i més pressió sobre la qualitat de l’ocupació i de les prestacions i serveis públics. Els diners no cauen del cel, i Europa passa factura.

2.- El debat de la col·laboració público-privada al que dóna empenta la gran empresa, amb la CEOE al davant, en primer lloc distreu del que hauria de ser el debat de fons, que és sobre l’ajust de la progressivitat en la fiscalitat, per tal de poder garantir que contribueixi qui més té, i evitar pèrdua de renda dels més vulnerables i socialització mitjançant increment deute públic.

3.- Ans al contrari el plantejament és d’ofensiva, el ‘que hay de lo mío’. La minva permanent de la inversió privada al llarg dels darrers anys, tot i la creació monetària i la laxitud fiscal, genera dubtes legítims sobre la capacitat d’activació de les grans empreses, que fins ara preferentment han blanquejat els seus balanços i han distribuït dividends.

4.- Es tractaria per tant de prioritzar inversió pública mitjançant ICO, Banca pública… que tingui impacte sectorial i irrigui especialment el teixit petit i mitjà, més innovador, també més vulnerable, que paga més impostos, genera més ocupació i distribueix més renda. Aquesta inversió com la despesa social necessita de recursos fiscals i això comporta  necessàriament un reajust del model fiscal..

5.- Les grans empreses paguen menys impostos que les mitjanes i petites (5,7 i 15,4% el 2018). Per tant a la gran empresa li manca autoritat per gestionar diners públics, perquè no contribueixen amb el que correspon (fiscalitat), generen sobrecost, persegueixen beneficis difícils de justificar en la situació actual, i son en molts casos deslleials («hi ha empreses que inverteixen més en assessorament jurídic que en la pròpia prestació del servei públic» per ampliar recursos via litigi).

Els costos reals de la CPP han estat analitzats fins i tot pel Tribunal de Comptes Europeu (https://www.eca.europa.eu/Lists/ECADocuments/SR18_09/SR_PPP_ES.pdf), i també per molts altres actors (Obsevatori del deute: https://odg.cat/publicacio/fracasan-apps/) com senyala l’article.  Convindria en qualsevol cas fer una distinció entre els 72.000 milions previstos com transferències directes (més feridors, perquè son diners ‘regalats’), i els 68.000 que arribaran en forma de prèstecs..

Si una mínima part dels diners europeus s’invertís en més inspecció fiscal i persecució de frau i evasió, el retorn seria gairebé immediat i facilitaria molt més recursos per invertir i fer front als reptes climatològic, tecnològic i demogràfic mitjançant una inversió pública en infraestructures, capacitats i serveis que realment tingués efecte tractor sobre la inversió privada.