Esperant la retallada, article d’Anton Castas a El Periodico

Quan una persona ha decidit que és inevitable passar pel quiròfan per extirpar alguna cosa, dues qüestions clau són: què s’ha de tallar i qui manejarà les estisores. El fet que el cirurgià sigui competent ens dóna seguretat que el que és inevitable almenys es farà amb la màxima eficàcia terapèutica i el mínim mal a l’organisme intervingut. El mateix passa quan es tracta de fer retallades per reduir el dèficit públic.

A moltes persones els deu semblar injust que una crisi que va tenir la causa en un comportament irresponsable, per no dir fraudulent, del sector privat financer s’hagi de pagar amb una retallada de la despesa pública. De fet, és injust. Però, qualssevol que n’hagin estat les causes, ara s’ha de reduir el dèficit públic.

En el cas d’Espanya, aquesta retallada afecta especialment els pressupostos dels governs autonòmics, perquè constitueixen una part molt significativa de la despesa pública total.

Un cas especialment interessant és el del Govern de la Generalitat catalana. Ha canviat recentment de color polític i, per tant, porta noves prioritats i enfocaments. El que faci marcarà el camí per a la resta de comunitats.

Sabem quina és la magnitud de la retallada que cal fer; sabem també qui manejarà les estisores; però encara no sabem què és el que es retallarà.

La magnitud és important. Amb les dades conegudes, el dèficit del 2010 ha estat del 3,6% del PIB i l’objectiu del pla d’estabilitat és reduirlo a l’1,3%. Això significa una reducció del dèficit de 4.400 milions d’euros, dels quals 900 seran augments d’ingressos per la millora de l’economia i 3.500 milions s’hauran d’aconseguir mitjançant la reducció de la despesa.

Les tisores les manejarà Andreu Mas-Colell, una persona que reuneix tres virtuts: és un economista de gran prestigi acadèmic, un polític amb una trajectòria de gestió exitosa en les seves responsabilitats anteriors, i una persona sensata i pragmàtica.

Els asseguro que, d’aquests tres atributs, els que més valoro per a la gestió política són el segon i el tercer. El primer no és garantia de res, perquè la realitat demostra que persones expertes i amb èxit en la seva professió diuen i fan moltes bestieses quan es fiquen a fer política.

El que es retallarà no ho sabem encara. En les seves primeres declaracions i compareixences parlamentàries, Mas-Colell s’ha mostrat reflexiu i caut. La seva proposta sembla que focalitzarà la millora de l’eficiència (prestar els mateixos serveis amb un cost més baix). Té un gran recorregut, perquè el garbuix de fundacions, consorcis, societats mercantils, organismes autònoms i altres entitats que viuen del pressupost de la Generalitat és tan gran en nombre com dubtós pel que fa a la seva funció.

En tot cas, un cop acceptat que és inevitable, ¿quins serien els criteris que haurien d’orientar la retallada de la despesa? Segons la meva opinió, tres:

Primer, que sigui efectiva terapèuticament parlant; és a dir, que redueixi el dèficit en la quantia compromesa.

Segon, que sigui econòmicament eficient, és a dir, que causi els mínims mals econòmics possibles en l’activitat econòmica i en l’ocupació. No s’ha d’oblidar que tota reducció de despesa pública, en situació d’estancament de la despesa privada, provocarà una recessió en l’economia.

I, tercer, que sigui socialment justa; és a dir, que no augmenti la desigualtat social i, especialment, que no deteriori la ja prou feble igualtat d’oportunitats dels joves.

Arribats a aquest punt, cal fer una observació que és òbvia. L’objectiu que es pretén és reduir el dèficit, no retallar la despesa per preferència o capritx ideològic. El dèficit es pot disminuir reduint despeses o augmentant ingressos; o les dues coses alhora. ¿Què passa amb els ingressos?

Sens dubte, també per aquest costat hi ha marge de millora, tant en els ingressos que poden venir de la venda d’actius patrimonials propietat de la Generalitat, com pel costat dels ingressos tributaris propis.

En aquest últim aspecte, Andreu Mas-Colell i el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, s’enfronten a un enutjós dilema polític amb dimensions morals: ¿és just retallar despeses socials que poden empitjorar encara més la situació de vida de les famílies més febles i alhora suprimir l’impost de successions que deixaria en més bona posició les famílies més benestants? ¿Té més força un compromís electoral, fet en circumstàncies en què es desconeixia la situació financera real, que el compromís moral de no augmentar la desigualtat social i no empitjorar la igualtat d’oportunitats?

Sens dubte, si no es perden els 413 milions d’euros que s’ingressen per l’impost de successions i donacions, la necessitat de la retallada es reduirà en la mateixa quantia. No és pas poc en els temps que corren.

La solució a aquest dilema, les setmanes vinents.